dijous, de gener 08, 2009

Si en preguntessin qui sóc...

Si em preguntessin qui sóc els diria que no sóc,  Jordi Labanda, ni Rafa Nadal, ni Lluís Bassat, ni Pau Gassol, no sóc cap dissenyador famós, sóc un dels molts que hi ha al Japó, que treballa en un petit estudi, no marco tendències, ni tinc admiradors, ni em rep l'ambaixador i només em coneixen a casa meva, sóc com molts, un tipus normal i ordinari, però si pogués explicar-me quan em pregunten d'on sóc els diria això:

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.

M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA, Salvador Espriu. Barcelona, 1959

Què hi farem, m'estimo un país que no m'ha estimat mai, m'estimo un país que no s'estima ningú, m'estimo un país que no s'estima a si mateix, m'estimo un país, que només existeix dins del meu pensament.

6 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Únicament al teu pensament no company ;)

tobuushi ha dit...

No ho sé, m'he creat una bombolla on visc, reinventant la nació que m'agradaria, inmers en webs de parla catalana, escoltant radio en català, i només veient els programes de tv3 que m'interessen.
Estic tan acostumat a dir als japonesos que vinc d'un país a cavall dels pirineus, que m'ho he cregut hi tot.
Pensa que gairebé mai escolto parlar en castellà, i desconet l'actualitat messetaria. Per això dic que visc en un món inventat.

Jordi ha dit...

Company,

Mira, visc a Catalunya, precisament a Mataró i treballo de comercial i màrketing. Tinc un vincle especial amb japó, qui diu que el dia de demà no acabi allà vivint.
Pel que fa el tema de la terra, et donaria el consell de tallar les arrels. Aqui les coses estan molt fotudes, jo n'estic tant tip dels catalanistes polítics (ERC, ICV i alguns del PSC) que he perdut l'esperança en TOTS ells.
Així que no et facis malasang, no val la pena.
El català va a menys, a la meva ciutat només un 25% de la gent jove parla català.
Jo ja no tinc arrels de país, les tinc de persones.

Una forta abraçada!

tobuushi ha dit...

Quan visquis al Japó t'estimaràs Catalunya més del que ho fas ara, ja ho veuràs. Se'n diu enyor, no de les coses reals ni no d'una imatge que et vas creant.
Per altra banda perdre les arrels seria com perdre la identitat, i això és quelcom que no vull perdre, per això li ensenyaré a la meva filla qui és el seu pare i d'on ve.
Em sap molt de greu que et sentis d'aquesta manera, és veritat que els polítics que hi ha al nostre país ens han decevut a tots, però la nostra nació té mil anys i ha passat per moments molt pitjors.
I Mataró no està tant malament, home, és una ciutat molt bonica, precisament nosaltres anirem a viure a la Mataró de Tòquio, Hiratsuka, però amb un mar més lleig.
Ganbatte!

Jordi ha dit...

Val, d'acord!
Elq ue em referia a perdre les arrels no era pas que desitgés no enyorar Catalunya, o més ben dit el meu entorn català, sinó deslligar-me del pès irracional de la classe política.
Al cap i a la fi, quan tornes d'un viatge llarg, aterres a Barcelona i tot segueix igual. Aquest país no es perocupa per avançar, sempre està en un Stand By. Tot i així, la gent que hi viu lluita cada dia per ensortir-se'n.
Això si que ho enyoraria.
Mataró és maco en part, com tot suposo. Jo ara viatjo al Japó per 18 dies, a veure a la meva xicota i ja tenim planejat anar a viure junts, la desició de moment Mataró.
Et vinc a veure i et porto una llangoniça catalana?

Salutacions cordials i sort per Hatsuka,

Ganbatte! Segueix escrivint que ho llegeixo per fer-me una idea de on vaig.

tobuushi ha dit...

Doncs benvingut al Japó, potser trobaràs interessants aquests enllaços:

El web dels catalans que vivim a Tòquio,
http://www.catalansatokyo.com/

En Bernat és qui ornanitza la majoria de trobades que fem, i és l'editor del web,
http://bernatagullo.blogspot.com/

Aquest blog és d'un tarragoní que critica molt el país, estic prou d'acord amb la seva opinió, pero jo sóc un pèl més optimista,
http://nande-ya-nen.blogspot.com/

La Miverva, la conec poc, ens em trobat només un parell de vegades,
http://parelleta-tokyo.blogspot.com/

En David és fotograf, molt ben parit,
http://kameraview.blogspot.com/