divendres, de setembre 11, 2015

Carta d'un rubinec d'adopció al sr Pablo Iglesias


Senyor Iglesias,

L'altre dia a Rubí en va dir una de molt grossa típica de la política rància espanyola, típica d'Alejandro Lerroux quan atiava els immigrats nous vinguts contra la burgesia catalana.
A Catalunya senyor Iglesias no hi ha rics catalans i pobres castellans. A Rubí, senyor meu, tothom ha vingut de fora. Per si no ho sap li'n faré cinc cèntims.

Rubí era originariament una vila Romana assentada prop d'un poblat iber dels laietans. Si bé al segle X hi havia una parròquia construida després de la reconquesta cristiana, Vivo Rubeo, el nom llatí de Rubí, no es va realment repoblar fins al segle XIV,  amb gent de fora. Així doncs, per la proximitat amb el Monestir de Sant Cugat la vila va anar prosperant, i molts segles més tard, gràcies al Ferrocaril de Terrassa, es va convertir en un nucli industrial, a principis del segle XX Rubí tenia ja uns 5.000 habitants, és clar que no tots eren originaris de Rubí, però el millor encara havia d'arribar. Durant els anys 60 va passar a tenir 10.000 habitants, els 70 ja en tenia 25.000 ( malgrat el desaste del 62 ) i als 80, 43.000 la majoria vinguts de moltes regions d'Espanya. Actualment hi ha uns 74.000 rubinencs, molts vinguts de fora de l'Estat Espanyol o Europa durant la primera dècada del nostre segle XXI.
Com ho sé tot això? Doncs perquè jo en vaig ser un d'aquests, durant 6 anys vaig viure a Rubí, ciutat de la que en guardo un bon record, hi vaig anar a treballar, en un moment en que la ciutat tenia només un 7% d'atur.
Els rubinencs se'n recordaran de la petita Pizza Hut que hi havia a la carretera de Sant Cugat, doncs jo en vaig ser el gerent durant una bona colla d'anys. Va ser una bona època, vaig aconseguir aplegar una bona colla de nois i noies de Rubí molt macos. Hi havia de tot, des de fills d'immigrants de primera generació, fins a rubinecs que vivien a la mateixa casa des de feia 300 anys, aquests de cognom francès, vinguts segurament durant la Guerra de Successió, vaig reunir gent de la Colla Gegantera i del prestigiós Esbart Dansaire de Rubí, fins els típics nens de discoteca màquina que quan s'emprenyaven amb mi em deien que em posarien mirant de "cara al Tibidabo" que ve a ser allò de "mirando pa' Cuenca", a la botiga es parlava de tot, castellà, català, i es responia al telèfon en català, per què? Doncs per no discriminar a ningú, si el client volia la noia es passava al castellà, o en francès o fins i tot a l'anglès quan rebiem una trucada de la fàbrica HP o Sharp. Una rubinenca de generacions enrerre sortia amb un noi marroquí que es feia preparar pizzes de xoriço. Tots érem un equip i jo mai preguntar d'on éren o ni d'on venien. Molts d'aquells nois i noies de barris treballadors de Rubí ara són metges traumatòlegs del CAP de la ciutat, i advocades, mestres i il·lustradores fantàstiques. Ningú tenia vergonya dels seus orígens ni el dels seus pares o avis.
A Rubí em vaig casar amb Aya, la meva dona, que és japonesa, la cerimònia al Castell en català amb música de koto. Quan varem marxar per venir a viure al Japó, vam vendre el pis a una família nou vinguda del Marroc. També anava per ells el seu discurs senyor Iglesias? Han de votar en clau marroquina? Per a mi aquella família ja és catalana i quan votin, potser no ells però segur els seus fills, segur que ho faran pensant en el país que els va acollir, Catalunya i Rubí, on tots som benvinguts.

Per cert, bona Diada!

2 comentaris:

maria ha dit...

Molt bona resposta!

Oriol ha dit...

Collons l'època del Pizzahut... quins records.